Si som sincer, em sorpren trobar-me davant l'ordinador. Escrivint després de quasi un any.
Encara que els motius no són els mateixos la meva intenció si que ho és. A vegades les grans coses sorgeixen de les més petites, i per arribar a un mateix destí no fa falta partir del mateix port... ni seguir el mateix camí.
Ara fa un any vaig començar a escriure. La raó? El cor trencat. Diuen que quan es perd un sentit els altres s'aguditzen.. Quanta raó. Vaig perdre el sentit de l'estima, pels altres i per un mateix. El món queia a trossos davant el meu nas i semblava que no hi havia esperança... Doncs si.
Qui hagi estat víctima d'una broma semblant m'entendrà. Quan algú, en forma de broma, o simplement per accident s'apaga el llum de l'habitació ens quedam a les fosques. Són moments desconcertants, desorientants i ens trobam enmig de la dependència intentant trobar novament l'interruptor del llum.
És aquest doncs l'instant que passa des del moment en que la llum se'n va fins que gràcies a la nostra recerca tornam a trobar l'interruptor.
Passa igual, si no hem estat mai a l'habitació el temps que passarà serà considerablement major que si l'habitació es nostra ja que en coneixem les directrius exactes per reinstaurar la claror.
Doncs bé, a mesura que passa el temps ens acomodim a l'habitació a la que estam, i cada vegada que el llum s'apaga, menys tardam a trobar la llum de nou.
Per què deia tot això? Ah si.
Com deia, la meva intenció inicial era la de transmetre emocions des del punt de vista d'un cor trencat. Arribats a aquest punt doncs he decidit canviar el punt d'orígen d'aquestes emocions.
No hi ha res com viatjar diuen. Sovint les persones tendim a viatjar a llocs molt llunyans per tenir la sensació d'estar fent turisme... això és un gran error. Visc a Mallorca des de fa 21 anys i, encara que quan tenia un any no viatjava, encara hi ha llocs, recons de la meva illa que no he trepitjat.
Darrerament he tengut la oportunitat de trescar una mica més per la meva terra i he de dir que hi ha hagut llocs que m'han transmès uns sentiments, unes sensacions i unes emocions que no semblava que fos a casa meva.
D'això mateix parlaré a partir d'ara. Llocs que valgui la pena visitar, racons on poguem trobar una bona taula on tenir un bon àpet i punts perduts al mapa on aparèixer un dia amb la persona que ens faci feliços... o sols.
No pretenc crear una guia turística... d'això ja se'n encarrega qui se'n ha d'encarregar amb més o menys èxit. Això va destinat a la gent d'aqui, a la gent que tengui ganes de conéixer la nostra illa i que vulgui passar per llocs propers però al mateix temps llunyans. Llocs petits, grans, bars, restaurants, cales, platges... qualsevol recomanació que ens pugui fer un amic. Doncs això.
Qui ho vulgui que ho agafi i qui no que ho deixi, més per mi.
T.
jueves, 20 de septiembre de 2012
lunes, 12 de diciembre de 2011
Acció - Reacció?
Música. Si. És un tema que utilitzo bastant. Per què?
Tal vegada quan ets músic tens sense adonar-te'n una vàlvula d'escapament on cada nota a mesura que transcorre va tancant dins de si mateixa una petita part dels problemes que ens ronden. Pot ser per això les cançons que sentim diàriament a la ràdio o als nostres auriculars tenguin tanta càrrega emocional, ja que segurament una idea, una preocupació o una ferida amorosa han estat les progenitores del que arriba als nostres tímpans.
Hi ha persones, entre les quals m'incloc, que quan hi ha una cosa que ens inquieta necessitam exterioritzar les emocions, no vull dir amb això ser un llibre obert. Precisament aquesta "subespècie" a la que pertanyo destaca per ser una de les més misterioses. Malgrat això som capaços de veure la trascendència del que els nostres sentits capten dia a dia i poc a poc aquesta va prenguent forma fins constituïr una massa caòtica a la qual necessitam desesperadament donar forma.
Sembla irònic que algú que parla de sí mateix com una persona misteriosa es dediqui a escriure sobre ell o el que li preocupa. De fet això només és una part del que defineix les persones i sovint no és suficient per acostar-se vertaderament a elles. Per tant estam com al principi. És un avantatge que tenim, no acabam de mostrar mai les nostres cartes, encara que volguem. Ho deixam a qui vulgui descobrir-les. Aquesta és la gràcia del misteri. I és que potser ens sembli més interessant una persona asseguda a un cafè amb un portàtil que dues persones parlant de futbol a la barra d'un bar. Tot són gustos. De totes maneres crec que jo m'incloc dins de les primeres.
Bé, pot ser m'hagi desviat una mica del tema del que volia parlar, que és la inspiració.
Contràriament al que molts pensin, la imaginació no només arriba als cors trencats. La inspiració és allò que ens envaeix quan ens trobam a una situació que ens demanda actuar, que ens diu que hem de fer alguna cosa per orientar-nos en una direcció i no quedar estancats.
És cert, la principal causa és tenir el cor trencat. Així al nostre cap comencen a aparéixer paraules com nostàlgia, amor, tristesa... Això és ni més ni menys que una situació que ens demanda canvi. Hem sofert una pèrdua i necessitam fer alguna cosa per acabar amb la tristor. Solució? Una cançó d'amor, o tota la bibliografia de Bécquer.
Posem ara, el cas contrari: estam eufòrics, acabam de començar una relació que ens ilusiona, hem aconseguit el treball dels nostres somnis o simplement ens sentim feliços amb nosaltres mateixos. El resultat en essència serà el mateix, alguna producció literària engrescadora, una canço que parlarà dels plaers de la vida i de lo meravellós que és viurer-los sols o en comanyia. El típic Carpe Diem.
Les idees es disparen quan ens sortim del camí, quan per algun motiu trencam la rutina i obrim els ulls a un nou horitzó. D'altra manera la rutina no ens deixa temps ni dedicació per deixar fluïr les idees. Sortir de la rutina no significa tenir un canvi dràstic en el nostre ritme de vida. Una simple caminada pel parc et pot aportar el material necessari per escriure sobre qualsevol cosa. Aquell nin que xutava la pilota, aquella barca que balancejava tímidament sota l'efecte de la brisa de l'horabaixa o aquell bony a l'asfalt que sempre trepitjaves amb el cotxe quan aparcaves davant la porta de la teva estimada. Petits detalls que per algunes persones tenen el valor suficient com per que gent com jo pugui dedicar-se a escriure pàgines. D'altres prefereixen jugar un partit de futbol. Com ja he dit abans, tot són gustos. Dono gràcies per poder entretenir-me escrivint ja que potser no és la millor idea donar-me una pilota de futbol. Ni per mi ni per les finestres del veïnat.
Per tant podem estar segurs d'una cosa, una novela, una cançó, un poema, una pintura, una mirada. Res sorgeix perque si. Ningú no es dedica a una activitat artística que no li aporti una satisfacció emocional o espiritual. Si quan et dediques als teus hobbies no experimentes un canvi emocional, potser val més canviis d'afició ja que la falta de motivació no et permetrà obtenir els resultats que esperaries. Tot això s'aconsegueix amb passió.
Jo fins fa poc pensava que no en tenia cap. Pensava que no tenia el criteri i els valors suficients per apreciar el que per jo podia ser una passió. La resposta ha sorgit per si mateixa. La meva passió és fer qualsevol cosa que em pugui fer estar en pau amb aquesta veu que sovint crida a dins meu. Aquesta tendència hedonista no està enfocada als ulls de l'altra gent, sinó als meus mateixos.
Tan se val fer música per una persona que per milions, allò important és allò que tu pots arribar a transmetre, perque precisament estàs fent allò que t'agrada o necessites, que és donar forma al que tens a dins i poder-ho oferir a qui ho vulgui disfrutar. Per tant, m'és indiferent que aquestes paraules no les llegeixi ningú, encara que em fa sentir bé quan algú em diu que em segueix, per això ho deix a disposició dels interessats. Tal vegada tota aquesta recerca de maneres d'expressar-se sigui una passió en si mateixa i no ho hagi descobert fins ara.
El que tenc clar és una cosa, s'ha de fer el que a un el faci sentir bé, sense preocupar-se del que pensaran els altres. Si una cosa et fa feliç fes-la, si a algú no li agrada paciència, no hi ha temps que no torni ni persones que no es tornin a creuar al nostre camí. Les coses que valen la pena sempre tornen per molt de temps que passi. Aquesta és la gràcia de la vida.
Tal vegada quan ets músic tens sense adonar-te'n una vàlvula d'escapament on cada nota a mesura que transcorre va tancant dins de si mateixa una petita part dels problemes que ens ronden. Pot ser per això les cançons que sentim diàriament a la ràdio o als nostres auriculars tenguin tanta càrrega emocional, ja que segurament una idea, una preocupació o una ferida amorosa han estat les progenitores del que arriba als nostres tímpans.
Hi ha persones, entre les quals m'incloc, que quan hi ha una cosa que ens inquieta necessitam exterioritzar les emocions, no vull dir amb això ser un llibre obert. Precisament aquesta "subespècie" a la que pertanyo destaca per ser una de les més misterioses. Malgrat això som capaços de veure la trascendència del que els nostres sentits capten dia a dia i poc a poc aquesta va prenguent forma fins constituïr una massa caòtica a la qual necessitam desesperadament donar forma.
Sembla irònic que algú que parla de sí mateix com una persona misteriosa es dediqui a escriure sobre ell o el que li preocupa. De fet això només és una part del que defineix les persones i sovint no és suficient per acostar-se vertaderament a elles. Per tant estam com al principi. És un avantatge que tenim, no acabam de mostrar mai les nostres cartes, encara que volguem. Ho deixam a qui vulgui descobrir-les. Aquesta és la gràcia del misteri. I és que potser ens sembli més interessant una persona asseguda a un cafè amb un portàtil que dues persones parlant de futbol a la barra d'un bar. Tot són gustos. De totes maneres crec que jo m'incloc dins de les primeres.
Bé, pot ser m'hagi desviat una mica del tema del que volia parlar, que és la inspiració.
Contràriament al que molts pensin, la imaginació no només arriba als cors trencats. La inspiració és allò que ens envaeix quan ens trobam a una situació que ens demanda actuar, que ens diu que hem de fer alguna cosa per orientar-nos en una direcció i no quedar estancats.
És cert, la principal causa és tenir el cor trencat. Així al nostre cap comencen a aparéixer paraules com nostàlgia, amor, tristesa... Això és ni més ni menys que una situació que ens demanda canvi. Hem sofert una pèrdua i necessitam fer alguna cosa per acabar amb la tristor. Solució? Una cançó d'amor, o tota la bibliografia de Bécquer.
Posem ara, el cas contrari: estam eufòrics, acabam de començar una relació que ens ilusiona, hem aconseguit el treball dels nostres somnis o simplement ens sentim feliços amb nosaltres mateixos. El resultat en essència serà el mateix, alguna producció literària engrescadora, una canço que parlarà dels plaers de la vida i de lo meravellós que és viurer-los sols o en comanyia. El típic Carpe Diem.
Les idees es disparen quan ens sortim del camí, quan per algun motiu trencam la rutina i obrim els ulls a un nou horitzó. D'altra manera la rutina no ens deixa temps ni dedicació per deixar fluïr les idees. Sortir de la rutina no significa tenir un canvi dràstic en el nostre ritme de vida. Una simple caminada pel parc et pot aportar el material necessari per escriure sobre qualsevol cosa. Aquell nin que xutava la pilota, aquella barca que balancejava tímidament sota l'efecte de la brisa de l'horabaixa o aquell bony a l'asfalt que sempre trepitjaves amb el cotxe quan aparcaves davant la porta de la teva estimada. Petits detalls que per algunes persones tenen el valor suficient com per que gent com jo pugui dedicar-se a escriure pàgines. D'altres prefereixen jugar un partit de futbol. Com ja he dit abans, tot són gustos. Dono gràcies per poder entretenir-me escrivint ja que potser no és la millor idea donar-me una pilota de futbol. Ni per mi ni per les finestres del veïnat.
Per tant podem estar segurs d'una cosa, una novela, una cançó, un poema, una pintura, una mirada. Res sorgeix perque si. Ningú no es dedica a una activitat artística que no li aporti una satisfacció emocional o espiritual. Si quan et dediques als teus hobbies no experimentes un canvi emocional, potser val més canviis d'afició ja que la falta de motivació no et permetrà obtenir els resultats que esperaries. Tot això s'aconsegueix amb passió.
Jo fins fa poc pensava que no en tenia cap. Pensava que no tenia el criteri i els valors suficients per apreciar el que per jo podia ser una passió. La resposta ha sorgit per si mateixa. La meva passió és fer qualsevol cosa que em pugui fer estar en pau amb aquesta veu que sovint crida a dins meu. Aquesta tendència hedonista no està enfocada als ulls de l'altra gent, sinó als meus mateixos.
Tan se val fer música per una persona que per milions, allò important és allò que tu pots arribar a transmetre, perque precisament estàs fent allò que t'agrada o necessites, que és donar forma al que tens a dins i poder-ho oferir a qui ho vulgui disfrutar. Per tant, m'és indiferent que aquestes paraules no les llegeixi ningú, encara que em fa sentir bé quan algú em diu que em segueix, per això ho deix a disposició dels interessats. Tal vegada tota aquesta recerca de maneres d'expressar-se sigui una passió en si mateixa i no ho hagi descobert fins ara.
El que tenc clar és una cosa, s'ha de fer el que a un el faci sentir bé, sense preocupar-se del que pensaran els altres. Si una cosa et fa feliç fes-la, si a algú no li agrada paciència, no hi ha temps que no torni ni persones que no es tornin a creuar al nostre camí. Les coses que valen la pena sempre tornen per molt de temps que passi. Aquesta és la gràcia de la vida.
sábado, 10 de diciembre de 2011
Veus que les coses no canvien però ja no ets qui eres abans
Potser la falta de motivació o l'aire de descans que s'ha respirat durant aquest llarg pont (per alguns) han fet que hagi deixat de banda això d'escriure durant un parell de dies.
Potser la falta d'hores de son o la lleugera resaca activen els mecanismes productors d'això que anomenam paraules. Ara bé, també pot ser que aquestes paraules només ens sonin bé quan estam així, baixos de defenses i sonin surrealistes per la resta de persones.
Aquesta darrera setmana he tengut temps realment per dedicar a les petites coses que es solen deixar de banda. El fet de disfrutar d'un cafè calent durant una freda tarda al bar del poble o escriure en aquella llibreta que sempre porto a sobre. El fet és que ha estat un període de transformació.
No solament aquesta setmana sinó les que la precedeixen. Hi ha moments en que ni un mateix es coneix, que reacciona d'una manera que el sorprén i que, per obra divina veu les coses des d'un altre punt de vista.
Maduresa? Pot ser sigui massa temerària aquesta paraula. La veritat és que sovint un porta la vista enrere i s'autoavalua en la seva manera d'actuar.
Un té la sensació de que malgrat en essència sigui la mateixa persona, ha sofert alguns canvis. No ho dic jo, m'ho diuen els que m'envolten. Simplement ets tu però "diferent" com si haguéssis desaparegut durant un període relativament llarg i de sobte tornassis. A vegades aquest procés es duu a terme físicament, desapareixent del mapa. D'altres en canvi el que desapareix és la nostra ment, vaga per la nostàlgia i la incertesa fins que un dia arriba a port, i tornes a despertar, amb un coratge que abans no tenies i amb ganes de retrobarte amb la gent que t'ha vist abans i presentar-te si més no com una persona renovada.
Darrerament el món de l'astrologia s'ha creuat en la meva vida per casualitat. A vegades és sorprenent com et poden arribar a conéixer amb una simple constel·lació d'estels. He estat llegint.
L'any que ve, 2012, l'any temut. Un any de canvis que molta gent espera amb temor. Dóna la casualitat de que durant tot aquest any que vendrà el meu signe, Piscis regnarà especialment i perdurarà per bastants d'anys si les fonts que han escrit l'article que he llegit són fiables. El fet és que és una situació que no es donava des de 1847 i que es caracteritzà pel final del Feudalisme a Europa, l'abolició de l'esclavitut a EEUU, l'impressionisme artístic i la llibertat de pensament i espiritualitat. Si això és cert no m'extranya que ara per ara tengui la sensació de canvi.
Això si més no és una curiositat i no passa de ser anecdòtic però sigui com sigui ha estat curiós llegir això després d'haver-ho pensat per mi mateix just després d'aixecar-me.
El fet és que em sento bé, em sento canviat i penso que molta gent ho pot fet si s'atura a mirar-se una mica al mirall i a qüestionar-se cada aspecte de la seva vida. Surten molts de punts de vista interessants que mai sortirien si ens limitàssim a seguir com sempre. No som una altra persona, som jo, el de sempre però més gran, seguint amb la mateixa vida, però més preparat per afrontar-la i amb una cosa clara: deixa sempre constància del que vols aconseguir i lluita per allò. Si demostres que tens determinació i les idees clares, ja has fet la meitat del camí.
Bon Profit
Potser la falta d'hores de son o la lleugera resaca activen els mecanismes productors d'això que anomenam paraules. Ara bé, també pot ser que aquestes paraules només ens sonin bé quan estam així, baixos de defenses i sonin surrealistes per la resta de persones.
Aquesta darrera setmana he tengut temps realment per dedicar a les petites coses que es solen deixar de banda. El fet de disfrutar d'un cafè calent durant una freda tarda al bar del poble o escriure en aquella llibreta que sempre porto a sobre. El fet és que ha estat un període de transformació.
No solament aquesta setmana sinó les que la precedeixen. Hi ha moments en que ni un mateix es coneix, que reacciona d'una manera que el sorprén i que, per obra divina veu les coses des d'un altre punt de vista.
Maduresa? Pot ser sigui massa temerària aquesta paraula. La veritat és que sovint un porta la vista enrere i s'autoavalua en la seva manera d'actuar.
Un té la sensació de que malgrat en essència sigui la mateixa persona, ha sofert alguns canvis. No ho dic jo, m'ho diuen els que m'envolten. Simplement ets tu però "diferent" com si haguéssis desaparegut durant un període relativament llarg i de sobte tornassis. A vegades aquest procés es duu a terme físicament, desapareixent del mapa. D'altres en canvi el que desapareix és la nostra ment, vaga per la nostàlgia i la incertesa fins que un dia arriba a port, i tornes a despertar, amb un coratge que abans no tenies i amb ganes de retrobarte amb la gent que t'ha vist abans i presentar-te si més no com una persona renovada.
Darrerament el món de l'astrologia s'ha creuat en la meva vida per casualitat. A vegades és sorprenent com et poden arribar a conéixer amb una simple constel·lació d'estels. He estat llegint.
L'any que ve, 2012, l'any temut. Un any de canvis que molta gent espera amb temor. Dóna la casualitat de que durant tot aquest any que vendrà el meu signe, Piscis regnarà especialment i perdurarà per bastants d'anys si les fonts que han escrit l'article que he llegit són fiables. El fet és que és una situació que no es donava des de 1847 i que es caracteritzà pel final del Feudalisme a Europa, l'abolició de l'esclavitut a EEUU, l'impressionisme artístic i la llibertat de pensament i espiritualitat. Si això és cert no m'extranya que ara per ara tengui la sensació de canvi.
Això si més no és una curiositat i no passa de ser anecdòtic però sigui com sigui ha estat curiós llegir això després d'haver-ho pensat per mi mateix just després d'aixecar-me.
El fet és que em sento bé, em sento canviat i penso que molta gent ho pot fet si s'atura a mirar-se una mica al mirall i a qüestionar-se cada aspecte de la seva vida. Surten molts de punts de vista interessants que mai sortirien si ens limitàssim a seguir com sempre. No som una altra persona, som jo, el de sempre però més gran, seguint amb la mateixa vida, però més preparat per afrontar-la i amb una cosa clara: deixa sempre constància del que vols aconseguir i lluita per allò. Si demostres que tens determinació i les idees clares, ja has fet la meitat del camí.
Bon Profit
jueves, 1 de diciembre de 2011
Ja no queda cafè
Són les 8:45, no tenc classe i estic despert. Sembla una locura per a un universitari fer això.La raó? No sé per què a casa meva han decidit que m'he de fer un examen mèdic. No és massa agradable aixecar-te pensant això, sobretot si podries haver dormit fins les 11 i més encara quan hi has d'anar sense haver berenat...
Ja es pot deduïr que no hi he anat de massa bona gana. Encara sort que han estat ràpids.
"Aquesta sí que és una bona manera de començar el dia" -he pensat- Llavors després de menjar una mica he decidit tornar-me a ficar al llit, però ja no ha estat el mateix, ja no em podia dormir, les preocupacions diàries ja havien envaït el meu cap de nou. Vaja merda! Sí, això he pensat. I a sobre he de sentir picar la paret de l'habitació contígua a la meva. Tot un desastre...
Suposo que algú m'ha volgut donar una petita lliçó d'humanitat i llavors ha estat quan he pensat en conectar-me i revisar les meves notificacions. Ja està, la meva opinió sobre el meu dia ha canviat.
El primer que veig, una imatge que m'arriba al cor. Uns ulls lagrimosos i un infant que plira sense saber ben bé què passa al seu voltant.
Si llegiu la notícia encara impacta més. Sembla increïble que a les altures que estam encara hi hagi gent que hagi de passar per aquesta mena de calvaris.
I nosaltres aqui, a la cara del món, maleïnt haver de sortir del llit tan calentó, o que s'ha acabat el cafè de la màquina.
Quin desastre, ara hauré de baixar al supermercat a fer la compra. Hauré d'engegar el cotxe amb aquest fred, posaré la calefacció, no sigui cosa m'agafi un refredat en els 3 minuts que dura el trajecte fins allà. De què din avui? Ous no, en vaig menjar ahir, pasta no em ve de gust, tan se val, quan arribi inspeccionaré, segur que alguna cosa m'entra per l'ull dret... Irònic no?
Doncs per si no ho haviem notat vivim al paradís. Les persones pareix que ens adaptam ràpidament als canvis positius. Ens donen un dit i agafam el braç i l'altre braç si fa falta, per demanar que no quedi. Mentres tant a altres bandes del món no saben si els quedaran dits que agafar el dia següent.
Costa sentir-se afortunat així de primeres. Perque jo digui això no espero que tothom es posi a agraïr la vida que li ha tocat.
Però si ho penses en fred fa rialles... Conta-li a aquesta mare que ha hagut de decidir quins dels seus dos fills salvar la vida la darrera discusió que vares tenir amb la teva parella, si en tens, perque sinó encara seràs més desgraciat. Segur que aquesta mare et podrà ajudar.
Ella no té pastilles, ni psicòleg, ni tan sols una casa. I nosaltres ens queixam.
Se'm encongeix el cor quan he de llegir notícies com aquesta, no fan més que recordar-me que per molt que diguem l'unic que podem fer es sentir-nos afortunats i per desgràcia, per molt que girem el cap i no volguem mirar cap a determinades bandes, la realitat segueix aqui.
Somàlia és només un dels llocs on es pot respirar la misèria, misèria evitable si de veritat es posàssin mans a l'assumpte. Però és més lucratiu explotar les terres que els veuen morir, així podrem tenir cafè cada dia a la cafetera. I mentres nosaltres ens queixam de que no hi ha llum, ells han de veure caure fills, mares, pares, germans, amics...
I jo em queixava quan m'he aixecat! Això és el poder d'una imatge, esper que a molta gent li passi com a mi i prengui la seva petita dòsi d'humanitat i sigui conscient del que té.
Sovint ens acostumam al que tenim i no ho apreciam fins que ens ho prenen. I a vegades ens fa falta.
La misèria no és bona per ningú i encara que ens ho sembli mai ningú no es pot acostumar a ella.
O així hauria de ser...
Com una formiga atrapada en un rellotge d'arena
Què curiós és el temps.
A vegades voldriem que els mals moments passàssin aviat, d'altres en canvi, desitjariem poder aturar-lo i no parar mai de viure aquell moment.
Un any, un mes, un dia, un segon, no importa com l'agafem, el temps s'ha transformat en una cosa valuosa, tant com els diners o la salut. Ningú mai no ha parlat del temps a l'hora de parlar de felicitat.
Ens centram en els altres dos. Els diners no dónen la felicitat diuen, la salut és allò més important.
Però què passa quan el que no es té es temps per disfrutar dels dinera o de la salut?
Entre setmana visc a Ciutat i la remor dels cotxes i els clàxons no s'atura fins ben entrada la matinada, això m'indica que d'una vegada per totes la ciutat descansa. Quin remei, per poder fer xibarri l'endemà bé que ens caldrà dormir una mica, no?
Pareix que això de descansar o de disfrutar dels moments s'ha reduït al mínim indispensable per poder mantenir el ritme de vida de moltes persones. Perdonau-me però aquesta no és la vida que jo vull tenir. No vull ser un esclau del rellotge fins a aquest punt.
Ja som al desembre, què bé. Nadal, pont, vacances, regals, infants amb el cap impregnat d'anuncis de joguines i cartes als Reis d'Orient que rocen el surrealisme. Quina innocència, pels nins no hi ha crisi i molt menys pels reis.
Tenc la sensació de que no fa ni dos dies que estava a la mateixa situació. Preparar festes, organitzar la vetllada de cap d'any, pensar el menú, el lloc, amb qui el volem passar...
Malgrat això tenc la sensació d'haver viscut més del que no em pensava. Pareix que he tancat els ulls per pipellejar i quan els he obert era una persona distinta. Tenc tot un bagatge de records que ara mateix sembla que mai han existit, però aqui són. Coses per les que he passat o he après, persones que han aparegut a la meva vida i que ja han passat, o simplement s'han quedat en un lloc privilegiat.
Tot això passa en un any. I no ho sembla.
La nostàlgia és un sentiment que sovint acampa sobre mi. Quantes coses no sabia fa un any! Quantes coses ignorava que em passarien! No obstant aqui sóc, un any més de records que es guarden i s'acumulen fins que un dia mirarem enrere i no n'estarem segurs d'haver viscut tot allò o només ha estat un somni.
Nadal. Diuen que el pitjor que et pot passar és que hagis de passar el Nadal tot sol. Això mai no suposa un temor real per a la majoria, però a vegades ho penso. Quina tristor, no? I es que a vegades és més bonic poder reunir-te amb la teva gent (amics, familia, parella..) que el fet de celebrar una festa que, per molt que diguem corespon a una religió que molts hem deixat de practicar. Tanta sort que som creients a l'hora de les celebracions, sinó no ens recordariem de què s'hi fa a les esglèsies.
No malinterpreteu, jo no m'he considerat mai practicant, però si que admiro l'aire de misticisme i espiritualitat que es respira en determinats llocs quan s'acosten aquestes dates. Sembla que necessitam d'alguna manera sentir-nos purificats i lliures de tot el que ens ha portat l'any anterior i estar nets i polits per afrontar el que ens pugui deparar el següent.
Sigui com sigui som aqui, adonant-me que per molt de temps que faci que no veig certes persones les tornaré a veure aviat i tornaré a passar grans moments al seu costat, com si el temps no hagués passat.
Això són els amics, gent que per molt enfora que sigui o per molt de temps que passeu separats sempre disfrutareu de passar l'estona junts, compartir experiències o donar un camí diferent a les vostres vides depenent de la situació actual de cada un. I és que tot va i ve. Ara potser tenguem persones molt allunyades, amics estudiant fora, familiars treballant lluny... però en un segon tot pot canviar, i aquella persona a qui estavem acostumats a saludar per MSN o Facebook potser passi a ser amb qui prenem el cafè cada horabaixa, aquella persona que pareixia tan llunyana, que veia món i que semblava que havia deixat el niu ara torna per quedar-se aqui, a casa i començar una nova vida.
Això és el que m'agrada del pas del temps, ens talla moments meravellosos, però sempre ens en prepara de nous i és emocionant no saber quins són... tant de bò l'any que ve també pugui mirar enrere i sentir el mateix, que tendré al costat noves i velles persones i que hauré viscut moments que ara mateix no sóc capaç de sospitar.
T.
A vegades voldriem que els mals moments passàssin aviat, d'altres en canvi, desitjariem poder aturar-lo i no parar mai de viure aquell moment.
Un any, un mes, un dia, un segon, no importa com l'agafem, el temps s'ha transformat en una cosa valuosa, tant com els diners o la salut. Ningú mai no ha parlat del temps a l'hora de parlar de felicitat.
Ens centram en els altres dos. Els diners no dónen la felicitat diuen, la salut és allò més important.
Però què passa quan el que no es té es temps per disfrutar dels dinera o de la salut?
Entre setmana visc a Ciutat i la remor dels cotxes i els clàxons no s'atura fins ben entrada la matinada, això m'indica que d'una vegada per totes la ciutat descansa. Quin remei, per poder fer xibarri l'endemà bé que ens caldrà dormir una mica, no?
Pareix que això de descansar o de disfrutar dels moments s'ha reduït al mínim indispensable per poder mantenir el ritme de vida de moltes persones. Perdonau-me però aquesta no és la vida que jo vull tenir. No vull ser un esclau del rellotge fins a aquest punt.
Ja som al desembre, què bé. Nadal, pont, vacances, regals, infants amb el cap impregnat d'anuncis de joguines i cartes als Reis d'Orient que rocen el surrealisme. Quina innocència, pels nins no hi ha crisi i molt menys pels reis.
Tenc la sensació de que no fa ni dos dies que estava a la mateixa situació. Preparar festes, organitzar la vetllada de cap d'any, pensar el menú, el lloc, amb qui el volem passar...
Malgrat això tenc la sensació d'haver viscut més del que no em pensava. Pareix que he tancat els ulls per pipellejar i quan els he obert era una persona distinta. Tenc tot un bagatge de records que ara mateix sembla que mai han existit, però aqui són. Coses per les que he passat o he après, persones que han aparegut a la meva vida i que ja han passat, o simplement s'han quedat en un lloc privilegiat.
Tot això passa en un any. I no ho sembla.
La nostàlgia és un sentiment que sovint acampa sobre mi. Quantes coses no sabia fa un any! Quantes coses ignorava que em passarien! No obstant aqui sóc, un any més de records que es guarden i s'acumulen fins que un dia mirarem enrere i no n'estarem segurs d'haver viscut tot allò o només ha estat un somni.
Nadal. Diuen que el pitjor que et pot passar és que hagis de passar el Nadal tot sol. Això mai no suposa un temor real per a la majoria, però a vegades ho penso. Quina tristor, no? I es que a vegades és més bonic poder reunir-te amb la teva gent (amics, familia, parella..) que el fet de celebrar una festa que, per molt que diguem corespon a una religió que molts hem deixat de practicar. Tanta sort que som creients a l'hora de les celebracions, sinó no ens recordariem de què s'hi fa a les esglèsies.
No malinterpreteu, jo no m'he considerat mai practicant, però si que admiro l'aire de misticisme i espiritualitat que es respira en determinats llocs quan s'acosten aquestes dates. Sembla que necessitam d'alguna manera sentir-nos purificats i lliures de tot el que ens ha portat l'any anterior i estar nets i polits per afrontar el que ens pugui deparar el següent.
Sigui com sigui som aqui, adonant-me que per molt de temps que faci que no veig certes persones les tornaré a veure aviat i tornaré a passar grans moments al seu costat, com si el temps no hagués passat.
Això són els amics, gent que per molt enfora que sigui o per molt de temps que passeu separats sempre disfrutareu de passar l'estona junts, compartir experiències o donar un camí diferent a les vostres vides depenent de la situació actual de cada un. I és que tot va i ve. Ara potser tenguem persones molt allunyades, amics estudiant fora, familiars treballant lluny... però en un segon tot pot canviar, i aquella persona a qui estavem acostumats a saludar per MSN o Facebook potser passi a ser amb qui prenem el cafè cada horabaixa, aquella persona que pareixia tan llunyana, que veia món i que semblava que havia deixat el niu ara torna per quedar-se aqui, a casa i començar una nova vida.
Això és el que m'agrada del pas del temps, ens talla moments meravellosos, però sempre ens en prepara de nous i és emocionant no saber quins són... tant de bò l'any que ve també pugui mirar enrere i sentir el mateix, que tendré al costat noves i velles persones i que hauré viscut moments que ara mateix no sóc capaç de sospitar.
T.
martes, 29 de noviembre de 2011
Això era i no era
Avui m'he passat la major part del meu dia a la universitat. He arribat a casa meva a les 17:00 hores i encara no havia dinat.
Després d'acabar-me una sopa de sobre i uns canelons en principi per forn però que han acabat al microones a màxima potència (tanta sort que la meva àvia no llegirà això) he posat la televisió.
M'ha paregut enorme la quantitat de missatges que ens transmeten la quantitat de sèries i programes que posen. Per molt innovadors que puguin ser aquests programes els protagonistes segueixen la norma que ha regit des de sempre. Pareixen tots sortits d'un motlle. El triomfador, el fracassat, la tia bona, l'amiga simpàtica, la sogra histèrica... Si, són personatges graciosos i sovint fan que ens identifiquem amb ells.
Però, ens identificam amb el que realment ens reflecta o tendim a intentar semblar-nos al que més ens agrada?
Avui mateix he observat la fauna que es pot veure en un centre com una universitat. Hi ha gent de tots colors, tamanys, altures i gustos. Òbviament no els coneixem a tots, a algunes ja m'agradaria coneixer-les. La qüestió és que tothom, absolutament tothom despren una primera impressió que fa que a simple cop d'ull ens imaginem com és. Qui diu que una persona que duu uns pantalons rasgats o una dilatació a l'orella hagi de ser una indesitjable o que algú que llueix una americana i una bufanda hagi de tenir la carrera de dret? Això és el que ens han dit sempre, el que sempre hem vist i el que inconscientment tenim gravat al cervell. Sovint gràcies a mítiques sèries o shows televisius.
Abans algú que duia rastes s'assemblava a Bob Marley, ara si hi afegim un bigoti apurat i una perilla a to ens convertim en Jack Sparrow. Si un noi amb el nas gros duu ulleres de pasta estarà intentant assemblar-se a Berto Romero, o si veim a algú bevent bourbon amb gel a la barra d'un bar ens trobarem davant el mític Charlie Sheen.
A tots en major o menor mesura ens agrada identificar-nos amb algù que ens ha servit d'exemple a la nostra vida, ens fa sentir bé pensar que hi tenim cerca assemblança o que pensam igual que ells.
Qui no ha disfrutat mai de sentir-se important en algun moment de la seva vida?
Un petit detall. Sumem una persona deprimida amb un reproductor de música, uns auriculars i un trajecte en tren. Què tenim? Un videoclip.
Tots ho hem fet, jo m'hi incloc. Quan estam eufòrics escoltam aquella cançó que tant ens puja els ànims i si al mateix temps que feim això anam conduïnt el nostre super cotxe ens sentirem a la guixa del món.
En canvi si ens acaba de deixar la parella o tenim problemes personals ens deleïtam escoltant música autodestructiva mentre miram ploure per la finestra.
Tots hem tingut algun moment d'aquesta necessitat, sigui per bé o per malament ja sigui perque estam contents o perque estam al límit d'una depressió ens identificam amb algun dels nostres personatges.
Encara recordo com al parvulari amb els meus companys feiem peculiars coreografies baix el crit de Kamehameha! .
Santa innocència.
Un altre aspecte que m'interessa es que la majoria de les vegades tot a la televisió té un final feliç. Si la protagonista es guapa es casa amb un home encantador. Si el protagonista és un pobre desgraciat es casa amb la tia bona i l'home ben plantat resulta que era un porc. El pobre es torna ric gràcies al seu esforç i el dolent és arrestat per la sagrada i "justa" justícia que vetlla per la seguretat de tots.
No siguem pessimistes, no dic que pensi que la vida real és un excrement de hiena, pero si que sovint tots aquests finals feliços fan que acabem amb un regust amarg a la boca quan aquestes situacions ens passen a la vida real. Llavors és quan ens identificam en aquell/a pobre/a desgraciat/ada a qui la vida ha girat l'esquena. En canvi quan les coses ens van bé, que bombin a aquell pobre desgraciat, ell s'ho ha buscat! nosaltres ara som els triomfadors i com a tal esperam que la pel·lícula acabi bé.
Jo som una persona bastant idealista i moltes vegades penso en tot això. M'agradaria que la meva vida fos com un llibre del qual jo en vaig escrivint tota la història.
Per mala sort la tinta a vegades s'acaba i mentre anam a comprar-la ja ha aparegut un altre capítol a la nostra vida, un capítol que nosaltres no hem escrit i que a vegades no ens agradarà i a vegades acceptarem com un regal.
No dic que nosaltres no siguem responsables dels nostres actes, pero sí que moltes vegades les coses no surten com un voldria i no podem fer més que afrontar-les, aixecar-nos per anar a comprar més tinta i esperar a tornar a estar llestos per omplir les pàgines que encara ens queden per escriure d'aquest llibre que som nosaltres.
Després d'acabar-me una sopa de sobre i uns canelons en principi per forn però que han acabat al microones a màxima potència (tanta sort que la meva àvia no llegirà això) he posat la televisió.
M'ha paregut enorme la quantitat de missatges que ens transmeten la quantitat de sèries i programes que posen. Per molt innovadors que puguin ser aquests programes els protagonistes segueixen la norma que ha regit des de sempre. Pareixen tots sortits d'un motlle. El triomfador, el fracassat, la tia bona, l'amiga simpàtica, la sogra histèrica... Si, són personatges graciosos i sovint fan que ens identifiquem amb ells.
Però, ens identificam amb el que realment ens reflecta o tendim a intentar semblar-nos al que més ens agrada?
Avui mateix he observat la fauna que es pot veure en un centre com una universitat. Hi ha gent de tots colors, tamanys, altures i gustos. Òbviament no els coneixem a tots, a algunes ja m'agradaria coneixer-les. La qüestió és que tothom, absolutament tothom despren una primera impressió que fa que a simple cop d'ull ens imaginem com és. Qui diu que una persona que duu uns pantalons rasgats o una dilatació a l'orella hagi de ser una indesitjable o que algú que llueix una americana i una bufanda hagi de tenir la carrera de dret? Això és el que ens han dit sempre, el que sempre hem vist i el que inconscientment tenim gravat al cervell. Sovint gràcies a mítiques sèries o shows televisius.
Abans algú que duia rastes s'assemblava a Bob Marley, ara si hi afegim un bigoti apurat i una perilla a to ens convertim en Jack Sparrow. Si un noi amb el nas gros duu ulleres de pasta estarà intentant assemblar-se a Berto Romero, o si veim a algú bevent bourbon amb gel a la barra d'un bar ens trobarem davant el mític Charlie Sheen.
A tots en major o menor mesura ens agrada identificar-nos amb algù que ens ha servit d'exemple a la nostra vida, ens fa sentir bé pensar que hi tenim cerca assemblança o que pensam igual que ells.
Qui no ha disfrutat mai de sentir-se important en algun moment de la seva vida?
Un petit detall. Sumem una persona deprimida amb un reproductor de música, uns auriculars i un trajecte en tren. Què tenim? Un videoclip.
Tots ho hem fet, jo m'hi incloc. Quan estam eufòrics escoltam aquella cançó que tant ens puja els ànims i si al mateix temps que feim això anam conduïnt el nostre super cotxe ens sentirem a la guixa del món.
En canvi si ens acaba de deixar la parella o tenim problemes personals ens deleïtam escoltant música autodestructiva mentre miram ploure per la finestra.
Tots hem tingut algun moment d'aquesta necessitat, sigui per bé o per malament ja sigui perque estam contents o perque estam al límit d'una depressió ens identificam amb algun dels nostres personatges.
Encara recordo com al parvulari amb els meus companys feiem peculiars coreografies baix el crit de Kamehameha! .
Santa innocència.
Un altre aspecte que m'interessa es que la majoria de les vegades tot a la televisió té un final feliç. Si la protagonista es guapa es casa amb un home encantador. Si el protagonista és un pobre desgraciat es casa amb la tia bona i l'home ben plantat resulta que era un porc. El pobre es torna ric gràcies al seu esforç i el dolent és arrestat per la sagrada i "justa" justícia que vetlla per la seguretat de tots.
No siguem pessimistes, no dic que pensi que la vida real és un excrement de hiena, pero si que sovint tots aquests finals feliços fan que acabem amb un regust amarg a la boca quan aquestes situacions ens passen a la vida real. Llavors és quan ens identificam en aquell/a pobre/a desgraciat/ada a qui la vida ha girat l'esquena. En canvi quan les coses ens van bé, que bombin a aquell pobre desgraciat, ell s'ho ha buscat! nosaltres ara som els triomfadors i com a tal esperam que la pel·lícula acabi bé.
Jo som una persona bastant idealista i moltes vegades penso en tot això. M'agradaria que la meva vida fos com un llibre del qual jo en vaig escrivint tota la història.
Per mala sort la tinta a vegades s'acaba i mentre anam a comprar-la ja ha aparegut un altre capítol a la nostra vida, un capítol que nosaltres no hem escrit i que a vegades no ens agradarà i a vegades acceptarem com un regal.
No dic que nosaltres no siguem responsables dels nostres actes, pero sí que moltes vegades les coses no surten com un voldria i no podem fer més que afrontar-les, aixecar-nos per anar a comprar més tinta i esperar a tornar a estar llestos per omplir les pàgines que encara ens queden per escriure d'aquest llibre que som nosaltres.
lunes, 28 de noviembre de 2011
Rebobinant
Excepcionalment i perque les cirsunstàncies ho requereixen penso que és convenient publicar dos cops en un mateix dia.
Com he deixat clar els meus escrits no van dirigits a ningú i només són reflexions que a vegades sorgeixen de la realitat, pero quan passen per les tecles del meu ordinador han mutat tant que no fa falta relacionar-les directament amb aquesta. El que vull dir és que no pretenc criticar el que em passa, ni molt menys les persones al meu voltant.
Això ha semblat amb una de les anteriors publicacions. De veritat si les meves paraules semblen enverinades i plenes de rencor potser no acompleixin l'objectiu pel que estaven destinades...
No, no tenc rencor per ningú, i a les persones a les que hagi pogut fer referència només els guardo afecte i agraïment.
De fet estic molt agraït a certa persona. El seu pas per la meva vida han fet que lluiti per canviar les coses que no m'agraden de mi, mai ningú no m'havia causat aquest efecte i per això penso que només tenc paraules bones per ella.
Aquestes paraules les dic amb optimisme, ningú ha estat un ogre a la meva vida! I en el cas que algú ho pensi m'agradaria esclarir els dubtes.
Voldria canviar les males paraules per una sola: Gràcies, gràcies per tot.
Tant de bò els mals entesos s'aclareixin ja que si el que aconseguesc és totalment el contrari al que pretenia inicialment potser m'hauré de plantejar deixar d'escriure. No vull perdre amistats que tant valoro.
De totes maneres estenc la meva mà per a fer les paus si hi ha algú que ho consideri i teniu la meva bandera blanca.
T.
Com he deixat clar els meus escrits no van dirigits a ningú i només són reflexions que a vegades sorgeixen de la realitat, pero quan passen per les tecles del meu ordinador han mutat tant que no fa falta relacionar-les directament amb aquesta. El que vull dir és que no pretenc criticar el que em passa, ni molt menys les persones al meu voltant.
Això ha semblat amb una de les anteriors publicacions. De veritat si les meves paraules semblen enverinades i plenes de rencor potser no acompleixin l'objectiu pel que estaven destinades...
No, no tenc rencor per ningú, i a les persones a les que hagi pogut fer referència només els guardo afecte i agraïment.
De fet estic molt agraït a certa persona. El seu pas per la meva vida han fet que lluiti per canviar les coses que no m'agraden de mi, mai ningú no m'havia causat aquest efecte i per això penso que només tenc paraules bones per ella.
Aquestes paraules les dic amb optimisme, ningú ha estat un ogre a la meva vida! I en el cas que algú ho pensi m'agradaria esclarir els dubtes.
Voldria canviar les males paraules per una sola: Gràcies, gràcies per tot.
Tant de bò els mals entesos s'aclareixin ja que si el que aconseguesc és totalment el contrari al que pretenia inicialment potser m'hauré de plantejar deixar d'escriure. No vull perdre amistats que tant valoro.
De totes maneres estenc la meva mà per a fer les paus si hi ha algú que ho consideri i teniu la meva bandera blanca.
T.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)